El dia de la tromba d’aigua a Sant Feliu de
Guíxols jo tenia 18 anys i treballava amb la meva mare a la fàbrica de suro de
Can Carreró que estava al carrer Pecher. Crec que eren cap a les tres de la
tarda, el cel va quedar d’un blau marí tirant a verdós que esgarrifava. Nosaltres
vivíem al carrer de Sant Pere al costat de can Solés, era una casa molt
atrotinada, recordo que en Joan (el xurrero) hi tenia un magatzem als baixos.
Quan plovia molt la nostra eixida no engolia
l’aigua, havíem de posar una fusta i saques per que l’aigua no entrés per la
porta que donava a la cuina. Aquell dia no ho havíem deixat preparat... no
semblava que hagués de ploure gaire. A la sala de dalt on es feien les capses
de suro hi havia un finestral per on vam veure la tempesta que s’acostava. Tot hom estava espantat
i la meva mare hem va dir: Corre Carmen
demana que et descomptin mitja hora de jornal i ves a casa a preparar la eixida.
Vaig sortir com un coet, el cel era ja ven bé d’aquells de lletra d’havanera
marinera (horrorós, paorós…) i cada vegada més fosc amb uns núvols que és
movien fent una remor que semblava
que havia de rebentar el cel. Jo corria amb totes les meves forces anant i
tornant. Quan vaig arribar a la fàbrica
tots eren al pati enfilats a les paques de suro i a les piles de pelagrí mirant
la silueta de la tromba al cel. Jo em prou feines la vaig poder veure per que
en aquell moment els amos, els senyors Salvador i Francesc Carreró van dir: Apa nois! tots a la feina... Per
sort no va ser res ni tant sols es
varen omplí les palanganes que havia preparat per si de cas.
Carmen Arasa Mateu
.jpg)